L'INTERNAUTA REPOSA

Ha pasat hores davant la pantalla
fet descobertes d'adreces i noms,
ha omplert de lletres i xifres i símbols
tot un disquet, gairabé ni sap com.

Ara es passeja, al caient de la tarda,
sota la dolça claror de ponent
que d'una tendra lluïssor rosada
cobreix les formes, amorosament.
Ha trepitjat un tou de fulles seques,
les que diuen adéu a la tardor
amb veu callada, mai oïda
entre les ratlles de l'ordinador.
La xiscladissa dels ocells als arbres,
aguda i penetrant , com violins,
li produeix com una esgarrifança,
com si l'esgarrinxessin pell endins.

Ran del camí, un hort amb tanques altes
llueix les branques d'un mandariner
que penja els fruits, com fanalets encesos
amb espurnes de sol, sobre el carrer.
La font que raja al mig de la placeta
esquitxa de brillants l'aire encantat.
És l'hora que els coloms hi van a beure...
Ell en copsa l'ardent fugacitat 
i s'asseu un moment al banc de pedra,
i clou els ulls, com si volgués gravar
tot el que veu a la pantalla interna,
on mai cap "virus" no ho pugui esborrar:
ponent, fulles, ocells, els fruits, la calma
...i la font que no para de rajar...

QUI SAP

Escriuré en un paper blanc
tot allò que li diria
 i que no goso dir;
després, en forma de barca,
plegaré el paper
i a l'aigua el deixeré navegar...

Potser el trobarà algun dia...
i qui sap si el llegirà!

Guerra i pau

El foc i l'aigua han discutit
al fons del bosc, per una juguesca.
Quan l'una crida, l'altre s'encrespa
i deixen l'aire ple neguit.
Tanta cridoria, a què treu cap?
Parlen de vents i de flamarades,
de llamps i trons i de nuvolades.
Per què es barallen? Ningú no ho sap.
Ni l'un ni l'altra no ens ho diran.
S'han embestit talment dues fere:
(són quatre gotes escausseres
i un tou de brases agonitzant!)
De tal manera s'han esforçat
que la baralla és acabada:
la brasa, humida, ja és apagada;
de calor, l'aigua s'ha evaporat.

Al clot del bosc torna a haver-hi pau;
per entre flors i cuques amigues,
hàbils com sempre,
passen formigues
duent engrunes cap al seu cau.

                                                                                             Joana Raspall

EL TROBADOR

Penso fer-me trobador,
 seguir terres i cantar
 a les dames dels castells
 que em volguessin escoltar.
 Sé que no totes són belles
 ni tenen els cabells daurats
 ni els ulls que semblen estrelles
 ni els llavis ben dibuixats.
.Alguna deu ser graella.
 i una altra, de cos neulit;
o tenir nas de patata,
ulls de peix
o front pansit...
Aquestes, vull!
Les boniques,
si escoltaven el meu cant,
no estarien tan contentes
ni m'ho agrairien tant.

Són les menys afavorides,
les fàcils d'acontentar;
volen creuen que el cantaire
no les pretén enganyar.
Penso que em correspondrien
amb bon sou i tracte bo,
ja que el món no trobarien
millors cantaire que jo.

Em veuria de les dames
ben rebut i ben pagat;
...i, de passada, els duria
un bri de felicitat.

                                                     Joana Raspall

Disfresses...

Per carnaval, veureu quina disfressa
més rara m'he buscat:
em trauré del damunt tanta falònia
que ara em cobreix sense anar disfressat.

No riuré l'acudit que no té gràcia,
ni aplaudiré el discurs que em sembla va;
i tampoc compraré, allò que no em fa falta
Pel què diran,;
ni em posaré de puntetes
per ser d'un mida més alta
entre els més alts.
Tindré la meva mida.
Tampoc m'arronsaré!

De tots els coneguts, preferiré
els de tota la vida;
aquells que de debò, pobres o rics,
sé que són bons amics,
encara que no tinguin gran carrera
ni puguin oferir-me bon dinar,
que l'amistat es manté de primera,
també, amb nous i pa.
Potser que molts diran que no em coneixen
si m'hi presento així, camuflat
sota aquest antifaç que no s'estila,
de la sinceritat.

                                                            
                                                                      Joana Rapall